Acerca de menorquetres

menorquetres Mira redes Enredad@ en las cosas de las redes. Buceo, pesco y rescato curiosidades, anécdotas, noticias, trendic topic, y otros "tesoros" escondidos en la web. menorquetres@losojosdemirar.com

Humordaza

 HUMOR 28

¿Tiene límites el humor? En España sí, y se llaman Ley Mordaza y Justicia. ¿Por qué los tribunales no se preocupan de verdaderos delitos como la corrupción o la violencia de género? ¿Por qué condenar algo tan subjetivo como el ingenio, la gracia o la ironía? Y lo más importante, ¿dónde queda la libertad de expresión?

humor1

Revista Saó (núm. 426, mes de maig)

        La “ley mordaza” o Ley de Seguridad Ciudadana de 2015 afecta de forma grave a diversos derechos fundamentales, entre ellos, la intimidad o la libertad personal.  Pero, no se trata de un caso aislado, ya que tiene su precedente en la derogada ley Corcuera, más conocida como “ley de la patada en la puerta” de 1992.

«El humor es la capacidad de ver cualquier situación desde otro prisma. La libertad de expresión no tiene límites, solo los que a cada uno le indica el sentido común». Juli Sanchis, Harca, humorista gráfico

 

    Desde hace un tiempo estamos asistiendo casi a diario a casos de esos de llevarse las manos a la cabeza. Los más sonados han sido el del vocalista del grupo musical Def con dos, el del rapero Valtonyic y el de la tuitera Cassandra Vera, condenados por delitos de enaltecimiento del terrorismo.

    El tipo delictivo de humillación a las víctimas del terrorismo se introdujo en el Código Penal en el año 2000. En esa época, aunque ya existía Internet, todavía no estaba operativa la Web 2.0. De hecho, la versión en castellano de Twitter es de 2009 y no se sabía el alcance que esto conllevaría (tuits, retuits, favs, etc.). Y en cuanto al delito en sí, debido a su configuración, era previsible que colisionara fácilmente con la libertad de expresión.

Humor2     Para Pablo Tilox, «la única diferencia entre lo que dices en un bar y lo que dices en Twitter no es el contenido, sino la cantidad de gente que puede acceder a él».

     En el caso Cassandra, por ejemplo, si ponemos en contexto los mensajes que han provocado la condena, cuesta justificar el fallo. ¿Cárcel por un chiste? ¡Venga ya! Cuesta justificar hasta que puedas llegar a pisar un juzgado por tu sentido del humor, que será mejor o peor, pero nunca punible. Y no solo es la pena y la multa, ¡ojo!, es la situación y todas sus consecuencias.

    Si en un futuro los jueces interpretan la norma “en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas…” (art. 3.1 Código Civil), posiblemente, todo este sinsentido no se considerará delito.

    Hablando de contexto, Nico Campos, presidente de AGAG (Asociación Sindical Galega de Guionistas), en una mesa redonda titulada “Reflexiones sobre el (ab)uso de la censura”, explicaba que le gustaría saber decir qué es el humor, porque, últimamente, todo el mundo sabe lo que no es. ¿Todo vale en el humor? Por supuesto que sí. Y la palabra “contexto” es lo verdaderament importante, porque nadie manda el mismo mensaje a todos los grupos de Whatsapp, ni comenta las mismas cosas en el trabajo, en la familia o en un velatorio. Además, el humor debe ir siempre contra los de arriba. Si se enfoca cara abajo es un abuso. Pero, claro, arriba o abajo siempre van dentro del contexto. Y así llegamos a lo políticamente correcto, a lo de no ofender a nadie. Lo que pasa es que el humor siempre va a ofender a alguien. Siempre. Aunque no tienes por qué verlo, nadie te obliga.

Humor3

El humor siempre ofenderá a alguien. Siempre que no vayas supersexy con el bañador de Borat…

   En otro orden de cosas, para leer los tuits de Cassandra o de César Strawberry tenías que conocer la existencia de Twitter, ir a sus perfiles y buscar un buen rato hasta que aparecieran de una vez (es lo que se conoce como Operación Araña). Ir a buscar lo que no te gusta es como ir a una fiesta de intercambio de parejas a escuchar música.

   Estamos en un momento muy crítico para el humor, y en buena medida, “gracias” a las redes sociales, porque se está descontextualizando al emisor del mensaje.

La libertad de expresión es como la democracia, podemos odiar sus resultados, pero acotarla es peor.

    Otro tuitero de éxito, que está en todos los “fregaos”, Bob Estropajo, comenta lo siguiente: ¿Por qué le interesa al gobierno poder controlar las redes? Sencillamente, porque no tienen el control sobre ellas y son, quizás, lo que más daño les está haciendo en los últimos tiempos desde el 15M.  Al no tener el control tienen que intentar: 1. Provocar miedo. La estrategia del miedo les funciona, medidas represivas contra la libertad de expresión. 2. Estigmatizar a los usuarios de redes sociales.  Hoy por hoy ya habrá quien considere que los tuiteros son delincuentes y de esa forma consiguen acorralar aún más a los que ejercemos tal actividad.humordaza4

       El cantautor valenciano Andreu Valor nos dice que: El control sobre nuestras vidas, sobre nuestros pensamientos, es una práctica que los sistemas judiciales de los estados “democráticos” usan constantemente. No solo limitan nuestra libertad, sino que se creen con derecho a condicionárnosla y lo llevan a cabo sin ninguna clase de ética. La libertad de expresión no puede sufrir censura. Desde la música y otros sectores se clama hace mucho tiempo y se lucha contra esta opresión. Situaciones que en pleno siglo XXI me parecen insólitas y que se calmarían si la justicia fuera justa. La actual no me la creo. Por ello, la voz tiene que seguir siendo libre, sin miedo, porque lo único a que aspira quien grita fuerte es a la auténtica libertad.

humordaza6

  Xaquín Marín Formoso, humorista gráfico, en una entrevista concedida al escritor Ramón Loureiro para La voz de Galicia, afirma que el humor no puede ser neutral, cuando hay tanta miseria, guerras e injusticia, el humorista tiene que tomar partido. Además, añade, que este es un buen momento para el humor, precisamente, porque hay dificultades y no se puede callar, tiene que servir para defender la libertad.

Humor7

La voz de Galicia, 02/05/2017

    Hace poco llamaron a declarar a dos de los presentadores del programa “El Intermedio” por un chiste sobre la cruz del Valle de los Caídos, denunciados por delitos de odio y contra los sentimientos religiosos.

    El sistema judicial persigue, no solo a cantantes o humoristas, sino también a profesores universitarios. El profesor de Derecho Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, López Bofill, fue citado a declarar, en calidad de investigado, por unos tuits en su cuenta personal de Twitter.

  Por lo visto, parece que  regresamos al pasado,  al esperpento, a la represión.  “¡Españoles, el TOP ha vuelto!”


    Si queréis saber más de los protagonistas del artículo o sobre redes, en general, seguidle la pista a @menorquetres:

L’arròs

l'arròs

       No cal dir què és l’arròs, tothom ho sap. Ni fer un concurs d’1, 2, 3, responda otra vez sobre arrossos típics. Segurament el plat repetit i pel qual sonaria la campana seria la paella valenciana. Però, hi ha més món més enllà de la paella, més formes de cuinar-lo i arrossos ben saborosos: secs, melosos i caldosos.

    Hi ha, quasi, tantes varietats d’arròs com formes de cuinar-lo. L’arròs de València, com a denominació d’origen, té les següents: Sénia, Badia, Bomba, J. Sendra, Montsianell, Gleva, Sarcet i Albufera.

l'arròs 1

    L’arròs està de moda. Fa poc que es va celebrar el Tastarròs a València, la plaça de l’Ajuntament es va convertir en un gran sequer d’arròs, tot amenitzat amb muixerangues, balls i música tradicionals. I és que, el 4 de novembre es va declarar BIC (Bé d’interés cultural) la vela llatina i la pesca tradicional, dos activitats típiques de la nostra Albufera, que compleix 30 anys de la seua declaració com a parc natural.

La cuina de l’arròs

El blanc i el negre

L’arròs blanc o bullit no té perquè ser avorrit!

Ben apilotat,
l’arròs blanc fa plat,
i pot barrejar-s’hi
-no és cap disbarat-
tota llei de salses,
plàtan, ou ferrat,
verdures, formatge,
pollastre trinxat,
gambes i tonyina
i el que ve de grat,
per tal que resulti
un plat variat,
que l’arròs ho lliga
tot molt ben lligat.

(Miquel Martí i Pol)

   El negre és l’arròs sec -com la paella-, però cuinat amb la tinta del calamar, trossos de sèpia i ceba. Es menja acompanyat d’allioli.

  Els caldosos es cuinen en perol i, antigament, solien considerar-se arrossos de “pobres”. Així ho diuen els nostres poetes i les nostres dites. Arròs caldós per al gat i per al gos!

   L'arròs amb bledes

Els pobrets, quan hi ha una festa
i no es poden lluir,
fan arròs en banderetes:
en bledes, volia dir.

(Maximilià Tous)

l'arròs 2

L'arròs amb fesols i naps

Per l’horta, tocant migdia,
plens d’infantil alegria,
ditxosos i satisfets,
tornaven a l’alqueria
dos pobres fematerets.
‘Si fores el Rei d’Espanya
que dinaries tu avui?.’
(…) Pués, no ho saps?
Quina pregunta més tonta…!
Arròs en fesols i naps.’
(Teodor Llorente)

    Els melosos, cuinats en cassola. L’arròs amb pollastre, per exemple, és el clar antecessor de la paella.

—No li peguen boltes;

com el arrós en pollastre, no hay res.
—Es qu’es el milló plat que hay en el mon!

(“Arrós en pollastre”. Cañís. El Pueblo, 1907)

    Els secs en paella o cassola. De pesquera: A BANDA, el que menjaven els mariners, a mode de “ranxo” i el DEL SENYORET, el que cuinaven els criats per al senyoret de la casa. D’acord amb Josep Pla, l’arròs a banda “és un arròs elemental, simple, popular i graciós”.

    El rossejat és una forma de cuinar l’arròs (o els fideus, també) i consisteix a rossejar-lo o fregir-lo amb oli d’oliva abans de tirar-hi el caldo. Els de la comarca de la Ribera solen fer les paelles així i diuen que les seues són millors que les de l’Horta, en què només està bullit. Però, no sols es rosseja el de la paella, hi ha dos arrossos típics rossejats, l’arròs a banda i l’arròs al forn.

     L'arròs al forn (o passejat)

l'arròs 3

    “Passejat”, perquè antigament es portava la cassola als forns de pa i allí es coïa.

….i en la cassola de l’arròs al forn
–l’arròs eixut, d’aquell prestigi gòtic–,
la cabeçola que al marit li agrada,
la cabeçola del cabrit atònit,
amb aromades fulles de llorer
i ulls perdurables d’estranyesa bíblica.

(Vicent Andrés Estellés)

L'arròs amb crosta

   L’arròs amb crosta (o costra) apareix al Mural del País Valencià d’Estellés:

Hores de sol i tacte apelagós,

l’arròs amb crosta per a qui li toca.

l'arròs 4

La paella 

   En Nosaltres els valencians, Joan Fuster deia: “…tothom posarà les mans al foc per jurar que la paella sobrepassa les més sumptuoses fantasies palatals d’un Brillat-Savarin: et sic de caeteris“.

    La paella de verdures, de cacera, amb pilota, pimentó, de marisc…, i la de tota la vida, la valenciana, de conill i pollastre.

l'arròs 5

    Ara bé, la paella no és arròs amb coses, com diuen per ahí. O sí…

l'arròs 6

Paella de pesquera amb alls tendres

l'arròs 7

Paella amb pimentó roig i panses

  …I, en acabant, la nova cuina de l’arròs:

l'arròs 8

    De postres, arròs amb llet (o com li deia Francesc Eiximenis, al segle XIV, arroç ab çucre e ab let d’amenles).

    I, després de dinar, per ajudar a fer-ne una bona digestió, licor de crema d’arròs.

l'arròs 9

 Que no se vos passe l’arròs! Però, compte, que l’arròs fa el ventre gros!


    Articles relacionats:

    Més informació:

Los pájaros de Twitter (2): Jordi Velasco

jordiv1Los pájaros de Twitter

Jordi Velasco, luchador incansable, se define a sí mismo en Twitter como defensor de los derechos de las personas, dice lo que piensa y sin tapujos. Desde 2010 publica sobre cualquier tema de actualidad de una manera directa y clara, mirándote a los ojos.

    Más de 99.000 tuits, 12.000 seguidores y una gran frase fijada en su perfil:

jordiv2

    Buenas tardes, Jordi. Llevas desde 2010 en Twitter hablando claro. ¿Algún tema, en particular?

    Empecé en 2010 y no tenía ningún tema favorito en especial, un poco el deporte, como aficionado que soy. Todo esto era nuevo para mí, pero finalmente, me decanté por la política.

JordiV_2


    ¿Por qué la política? ¿Tal vez porque eres militante?

   Sí, es verdad que milito en un partido político, pero el tema me interesa desde antes. Me daba cuenta de que se hacían políticas erróneas y creí -y sigo creyendo- que el hecho de dar tu punto de vista para intentar que mejore en algún aspecto, ya vale la pena.

jordiv_3


    ¿Qué son tus publicaciones? ¿Denuncia? ¿Reivindicación? ¿O solo descripción de la realidad?

    Mis publicaciones representan los tres ítems que propones. Es necesario que la gente de a pie se exprese, denuncie, reivindique y describa la realidad que se vive día a día en este país. Aunque, también soy de los que piensan que, en demasiadas ocasiones, solo nos da por escribir, cuando deberíamos hacer otras muchas cosas.

El Twitter mató a la estrella de la calle (Los ojos de mirar)


    ¿Crees que las redes sociales son útiles? Personalmente, ¿te han ayudado alguna vez?

    Sí, mucho. En las redes sociales queda demostrado que existe la SOLIDARIDAD ENTRE LAS PERSONAS (así, en mayúsculas) y ahora os explicaré por qué. Debo decir que, tanto en esta red social como en Facebook, no hay solo usuarios, contactos o tuiteros, sino PERSONAS maravillosas que me han echado una mano cuando he pasado algún tipo de dificultad. Por ejemplo, cuando pedí colaboración desinteresada para salvar a Lua.

jordiv7

“Lo siento, me he equivocado. No volverá a ocurrir”. Y todo arreglado.


   En las redes sociales, ¿vale todo? ¿Dónde están las famosas líneas rojas?

  En este aspecto decir “vale todo” no sería la solución. Creo que cada uno debe ser consciente de lo que escribe en cada momento. Las famosas “líneas rojas” son imaginarias de aquellos que nos quieren imponer el silencio y el miedo a expresarnos libremente y para aquellos que hablan con la intención de ofender o sin sentido común. En mi opinión, “exprésate como quieras, pero con educación y respeto”.

jordiv5

Corre la noticia que “Forocoches” quiere formar un partido político…

Y con sentido del humor, mucho mejor.


   ¿FB o Twitter? ¿Por qué?

    En esta pregunta seré claro y conciso. Twitter es la inmediatez y Facebook es más de “estar por casa”.

   Si tuvieras que elegir, ¿con cuál te quedarías?

  ¡Con Instagram! No, es broma. Sería una difícil decisión. Las dos aportan mucho y lo que le falta a una, lo tiene la otra.

       Como dice la canción…


    ¿A qué tuitero recomendarías seguir?

   Podría recomendar a todo mi TL, creo que tengo personas estupendas. No obstante, como tengo que resumir, ahora mismo me vienen a la cabeza: @Zurine3   @7Josean7 @ForretsGump @AhnonavidulSigo @BobEstropajo @alosquevan @RicardoBerjon     @vmm7773    @VictorGonz54     @Lolo_Sev    @bender210277 Y a muchos más que vale la pena leer y que, por tiempo y espacio, no puedo mencionar.

jordiv6


   Por último, Jordi, ¿cómo son tus ojos de mirar?

  Pues, mis ojos de mirar pueden ser los tuyos y los de miles de personas que hay en este país y que no miran hacia otro lado. Todas esas personas que día a día se “parten la cara” para cambiar cosas y conseguir un país mejor, y que gracias a sus denuncias y reivindicaciones sabemos lo que realmente ocurre y no solo lo que algunos nos cuentan. Hay que bajar de las nubes, pisar la tierra y ver las cosas tal como son.

jordiv8


      Gràcies, Jordi, pel teu temps i les teues paraules. Bona nit!

     Ha sido un auténtico placer. Gracias por abrirme vuestras puertas para mostrarme tal como soy. Un abrazo.

     No te pierdas la mirada de Jordi Velasco en Twitter. ¡Síguele!


Si te ha gustado esta entrevista, también te interesará:

Y estos artículos sobre redes sociales:

Josep Lluís Notari, artesà de la cançó

notari 1

Josep Lluís Notari, artesà de la cançó

Josep Lluís Notari, cantautor valencià, natural de la Vilavella. La seua música és, alhora, denúncia i reivindicació, com també, una mirada compromesa des del nord del País Valencià que defuig la idea de visió perifèrica. El seu primer treball, publicat el 2014, “D’Espadà i altres versos”, el dedica a la terra on va nàixer. Ara acaba d’estrenar el seu segon disc, “L’Arcàdia de Syntagma”. Parlem d’un locus amoenus amb nom propi, d’un músic incipient, creador d’una poesia amb missatge d’utopia, un veritable artesà de la cançó.

   Dis-me, Josep Lluís, el teu nom complet, la data i el lloc de naixement.

     El meu nom és Josep Lluís Notari Lozano i vaig nàixer el 6 de juliol de 1981 a la Vilavella. Actualment, residisc a la Vall d’Uixó i treballe en un institut de la comarca de l’Alt Palància.

notari 2

     Com i per què un mestre fa el salt a l’escenari?

    Doncs la resposta és que abans de ser professor ja era cantautor, des de l’institut, on tenia un grup, ja m’agradava quedar-me sol a l’escenari i interpretar cançons que pensava que ens servien a la nostra realitat amb 15-16 anys: “1-2-3-4” de Javier Álvarez, “Papá cuéntame otra vez” d’Ismael Serrano, Lluís Llach o Tontxu. A la universitat ja vaig provar a fer un concert amb un grapat de cançons pròpies a la sala “El duende” de Borriana i, al sentir-me molt còmode i amb ganes, vaig descobrir que tenia un humil artesà de la cançó per polir i per expressar allò que volia de la forma amb què més a gust em sentia. A vegades, faig classe i em sent més cantautor que docent i, a l’inrevés, més d’una vegada als escenaris. Són dues cares que tenen molt a veure per a mi.

   Tot i que sembla que els temps comencen a canviar, vivim moments poc favorables a tot allò que envolta la llengua, la cultura i, sobretot, la música en la nostra llengua. Quin tipus d’entrebancs t’has trobat a l’hora de popularitzar les teues cançons? Parla’ns de la teua experiència personal.

      Per a donar a conéixer les meues cançons l’eina tecnològica d’internet m’ha proporcionat un salt enorme. Res té a veure la música d’autor en valencià des de l’aterratge de les xarxes socials. La visibilitat, la facilitat de circulació de música, audiovisuals i idees amb un abast econòmicament realitzable ha sigut una revolució per a mi. Quan anava a l’institut o a la universitat el camí per arribar a la gent era tota una altra història, era un embut on ja sabies que tu no hi tenies lloc. Ara l’embut existeix, però no controla tota la mar de música que ix dels soterranis de la societat. Personalment, l’ajuda amb el management de Salva Alfonso Martínez ha sigut un cop de mà constant per a popularitzar la meua música, tot i que popularitzar alguna cosa crec que dóna per a un altre debat.


Aín 4

Foto idíl·lica de la Serra d'Espadà (Carlos Laullón)

 En el teu primer disc, “D’Espadà i altres versos”, cantes a la teua terra, la Serra d’Espadà. Com naix aquest treball?

    Naix amb la proposta de produccions Metrònom en una semifinal d’un concurs de música en valencià a Onda. El coordinador del festival, d’aquell moment, de l’Aplec de la Plana, Xavi Ochando, em va presentar Luís Óscar Garcia que estava promocionant músics en valencià a les comarques de Castelló. Vaig gravar un parell de temes amb Hèctor Tirado (productor artístic dels meus dos CD) i els tres vàrem pensar que podíem ajuntar set cançons que parlaven de temes molt diversos, però fets amb una visió diferent del que existia al món de la música en valencià. Una visió més costumista però, a la vegada, compromesa des del nord del País Valencià i amb una mirada cultural de País que defugia de la seua visió perifèrica.


concert 8

Josep Lluís Notari amb Héctor Tirado

 En “Itinerants” (tema del teu primer disc) col·labora amb tu Pau Alabajos. Has col·laborat amb més músics del panorama musical valencià actual?

     Doncs sí, vaig actuar amb Pep Gimeno, “el Botifarra” en un concert a les antenes de Santa Àgueda per a reivindicar la reobertura dels repetidors de TV3 a les comarques de Castelló o, sense anar més lluny, en aquest segon CD col·labora Andreu Valor en el single “La neu ni et frega”.

   Per què “L’Arcàdia de Syntagma”? Què ens vols transmetre amb aquestes paraules tan poètiques i idíl·liques?

   Per una banda, Arcàdia ens remunta a tenir present la idea de passat recent en aquests anys de crisi econòmica, política, social o “sentimental”. Crisi que jo vaig experimentar a Grècia en una estada de convivència que tingué lloc entre el 1r i el 2n rescat al país hel·lè. Veure, alhora, que un moviment internacional de joves, amb noves tecnologies, repensant-ho tot en una assemblea planetària en línia ressonava a Grècia com una “Boulé digital”. D’aquesta idea, el nom de Syntagma com a plaça que uneix l’arcàdia amb la indignació mundial en un diàleg revolucionari.

    Acabes de publicar el videoclip de “La neu ni et frega”, una cançó del teu últim disc que combina la poètica -el títol ho és molt- i l’actualitat (manifestacions, protestes ciutadanes, el 15M, etc.). Conta’ns més coses del tema, com també les teues impressions sobre la seua gravació.

    En aquesta cançó em vaig deixar dur musicalment per un tema que volia que fos guitarrer però, al mateix temps reflexiu, acords clàssics amb altres més característics dels sons elèctrics. Després volia reflectir en una dona l’epopeia quotidiana que jo recordava que fou el 15M. Jo el vaig viure a Tarragona, on hi havia molta gent que anava a treballar amb el “recelet” d’anar a la plaça a dir el que volia i amb una mirada radiant, amb la força de creure que estàs assistint a la història sense importar certament quina és la fi del camí. Una mirada positiva enmig de genocidis en forma de deute, ressorgiments del marxisme sense ortodòxies i d’altres moviments civils que passaren de ser “banlieu” a centre, ariet social. Volia fugir també d’una cançó purament d’història per a fer-ne una de dinàmica amb una lectura més lliure, sense tants filtres.

la neu ni et frega 7Fotograma de "La neu ni et frega" (Fotografies de Rafa Marco)

   Ací actua el teu germà, ho fa molt sovint?

  El meu germà, Hèctor Notari, és un dels músics que a vegades m’acompanya en els concerts amb guitarres o amb el clarinet. Per raons de la seua feina, ara no pot estar al peu del canó en tots els concerts. També és un dels protagonistes del videoclip “La neu ni et frega”; ja que Carlos Laullón i jo cercàvem un perfil determinat per al clip i… El teníem davant del nas! Ha, ha!

notari 3

Josep Lluís Notari amb Héctor Notari, el seu germà

     Finalment, Josep Lluís, com són els teus ulls de mirar?

     Els meus ulls de mirar són analítics, incisius, cerquen detalls, obvien allò senzill; recerquen l’esquena lunar de les situacions. Retenen l’artesania del món, interpreten l’avui des de l’ahir, indaguen una arcàdia romàntica per a descobrir mons nous dintre de la rutina.


      Per a més informació, punxeu en els enllaços següents:

Xaquín Marín, humor galego

XAQUÍN MARÍNXaquín Marín, humor galego

Xaquín Marín es, día a día, la mirada crítica e irónica de La voz de Galicia. Humorista gráfico y dibujante gallego, fundador y director, hasta 2008, del Museo del Humor en Fene, autor de O lecer de Isolino (2008), coautor de Palabras (2013). Su obra gráfica se ha expuesto en varios países. Xaquín es ‘retranca’, denuncia, crítica; es compromiso, lengua, pueblo. Como dice uno de sus personajes: “Aquí vivimos de marabilla, iso si, grazas a la ironía”.

Xaquín Marín

Fotografía de Nani Mosquera

 

Nombre completo, lugar de nacimiento y de residencia.

Xoaquín Bieito Marín Formoso. Nací en Ferrol (A Coruña) y resido en Fene, también en A Coruña.

     ¿Quién es Xaquín Marín en realidad?

     Un tipo normal intentando siempre escapar de la normalidad, pero sin que se note demasiado. Un tipo demasiado blando para ser un humorista duro. Un inadaptado tratando de pasar desapercibido entre los adaptados.

Xaquín Marín 1

"O sono da razón produce indiferencia" (2010)

Tinta/gouache blanco. ¡¿Qué más monstruos que la masificación, la miseria o la contaminación?!


     Descríbenos tu trayectoria profesional.

    Siempre quise ser pintor y como los críticos decían que en mis pinturas quería contar demasiadas cosas, terminé pasándome al cómic, más eficaz para comunicarse con mayor cantidad de gente, y como en mis historias utilizaba casi siempre el humor, terminé usando la viñeta única con más asiduidad. Claro que no renuncié a nada.

  Publico una viñeta diaria en La voz de Galicia y mensualmente en Tempos novos y Eco.

Xaquín Marín 2

"Cabeza galega" (2011)

Gouache/tinta. El minifundio, el amor a la tierra y el paisaje en la cabeza de los gallegos.


   Tengo entendido que has expuesto en muchos países y que tienes numerosos premios…

    En colectivas sí que expuse en unos cuantos países. Premios no vayas a creer que tengo tantos, tampoco me presento a demasiados salones, estoy un poco harto de perder los dibujos, así que me limito a ir a los que hay seguridad, me interesa el tema o tengo compromiso con los organizadores. Luego, de cuando en cuando, aparecen premios a los que no te presentaste y que dan más alegría que los otros.

Xaquín Marín 3

"Primitivo" (1982), premio Paleta Agromán

Tinta. El hombre moderno termina viviendo en cavernas de basura.


     ¿Quiénes son tus personajes? ¿Qué o a quién representan?

     Empezé en pleno franquismo con un niño de aldea que calculé que podría decir cosas y que no pasaría la censura como en una persona mayor, y funcionó. Luego hice de todo: un pie pisando gente, una cabeza dentro de una caja, un carca, Galicia como agujero, el interior de una cabeza, una lengua con brazos y piernas, un hombre primitivo… Ahora estoy haciendo un jubilado con el que pretendía aportar temas más relajados, no muy críticos, pero no soy capaz. Con la situación que tenemos no queda otro remedio que hacer algo ferozmente crítico.

Xaquín Marín 4

"O fuxitivo" (1975)

Tinta. Cómic protagonizado por un personaje de muchos de mis dibujos. Representa un pie gigante que aplasta a la gente.


Mis personajes representan a la sociedad que me rodea, por eso hablan de los problemas peculiares de los gallegos y de todo el mundo.


      ¿Y tu temática?

    Mi temática es muy amplia, desde los eternos problemas del mundo: violencia, explotación, abusos, guerras, racismo… Hasta los problemas propios: emigración, desarraigo, lengua, colonialismo…, sin olvidar temas simplemente graciosillos y el humor por el humor. Además, eso sí, con el ojo avizor para estar atento a los problemas que van apareciendo.

Xaquín Marín 5

"O diluvio" (1989)

Tinta/acuarela líquida. El arca termina varada en el mundo de la basura y los excesos.


    Publicar en gallego, ¿te ha cerrado puertas? Cuéntame algo más sobre ese compromiso con tu lengua.

    El compromiso, creo que es normal, lo que no entiendo es cómo hay quién no lo tiene.

   Me educaron en castellano, mi padre era extremeño, y al entrar a trabajar en un astillero a los 14 años fue cuando se empezó a despertar mi conciencia lingüística, luego la efervescencia política y sindical me fue radicalizando y resultó definitiva mi marcha a Madrid a vivir la bohemia y mis contactos allí con artistas nacionalistas.

Xaquín Marín 6

"Preto" (1980)

Tinta con palillo, rotring y gouache. Inmigrante en contraste con la gran ciudad.


    El otro día vi una de tus viñetas traducida al valencià y pensé “claro, ‘chiste’ válido para todas las lenguas minorizadas”. ¿Te ha pasado más veces?

Xaquín Marín 7

   En tantos años de oficio me pasó de todo, desde recibir felicitaciones por un dibujo que decía lo contrario de lo que pensaba el que me felicitaba, hasta llamarme para que fuera a la Embajada de EE.UU en Madrid, por algún cuadro antiamericano que estaba exponiendo, y resultó que era para hacerme una entrevista en la emisora de radio que tenían. Usaron dibujos míos con el texto cambiado y hasta hay un dibujo en la portada de un libro en el que figura el nombre de otro autor.

    ¿Qué relación tienes con las redes sociales? Además de Facebook, ¿utilizas alguna más?

    Es una manera de exponer mis trabajos, sin necesidad de buscar sala. Solo uso FB y lo miro diariamente, pero pongo dibujos cada tres o cuatro días, o puede que antes, si lo ha de menester.

Xaquín Marín 8

     Os irreductibles galegos" (2012)

Gouache/tinta. La lucha por un trozo de tierra.


    Por último, Xaquín, ¿cómo son tus ojos de mirar?

   Pues bastante defectuosos, estrávicos; uno operado de cataratas y el otro inútil total, pero llevan toda una vida con una importante sobrecarga de trabajo, así que no puedo reprocharles nada.

   Pues yo diría que tus ojos de mirar son como los de Isolino, tu personaje jubilado, y que gracias a ellos vemos el mundo con ese toque de humor que muchas veces le falta y que es tan súmamente necesario.

Xaquín Marín 9

Viñeta publicada en La voz de Galicia (22 de mayo de 2016)

Homenaje a Xaquín en su 70 aniversario, Mundiario

Grazas, Xaquín Marín! Parabéns!


    Si te ha gustado este artículo, tal vez te interese la entrevista que le hicimos al humorista gráfico Ortifus: Ortifus, mirada irónica

Pájaros de Twitter: Pablo Tilox

TILOX       Pájaros de Twitter: Pablo Tilox

    Pablo Tilox. Barba roja, sombrero, gafas de sol. Así es el avatar inconfundible de este personaje, que nos recuerda a los ZZ TOP y que lleva desde abril de 2013 regalándonos día a día ironía y humor sobre cualquier tema de actualidad. Un tuitero gracioso, cercano y con mucho sentido común.

tilox

     La noche del viernes 11 de marzo entrevisté desde Twitter a @PabloTilo. Casi hora de preguntas y respuestas de 140 caracteres, de tuits encadenados, con la participación improvisada de otros muchos tuiteros.

      “Si te parece que has llegado tarde, haber salido antes”, eso dice tu TL. Pablo Tilox, tú estás aquí desde 2013, ¿has llegado tarde?

      Nunca es tarde para venir aquí. Es un lugar interesante, siempre y cuando nunca pierdas de vista que es un entretenimiento.

tilox

       25.700 tuits y casi 7.000 seguidores, ¿te consideras un tweetstar o un tweetsymbol, o algo parecido?

     Tweetsymbol no sé lo que es, jajaja. De Tweetstar, nada de nada. Al contrario, lo que me sorprende es que alguien me siga.

       ¡Anda ya! Pero, ¡si eres bueno, ocurrente y divertido!

tilox

     ¿Qué piensas sobre las redes sociales y el 2.0?

    Me preocupa mucho el acceso de los menores a todo esto. El acoso que algunos chicos y chicas sufren por aquí. Las redes sociales han venido para quedarse y es nuestra obligación proteger a los menores de los peligros de éstas.

Una opinión muy correcta. Deberían avisar de los peligros de la red antes de enredarnos, así, a lo loco.

tilox

tilox

     ¿Twitter o Facebook? ¿Por qué, Tilox?

     Facebook, aunque permite publicar más contenido, me aburre mucho. Me quedo con Twitter, porque es actualidad en estado puro.

¡Palabra de tuitero! 😉

De aficionado, en todo caso, jajaja.

tilox

    Dime, Pablo, con esto de la “ley mordaza” y los tuits considerados “ofensivos”, ¿dónde están los límites del humor?

  Es complejo, porque el límite está en no ofender a los demás. El problema está en que siempre habrá alguien ofendido.

tilox

     Claro, porque cada uno pone su “línea roja” en un sitio distinto al otro, ¿no?

    Exacto. Cada uno tiene sus líneas rojas. A veces da la sensación de que hay quien es cruel solo por afán de protagonismo. De todos modos, creo que, en general, la gente tiene claro cuando un comentario pasa de ser gracioso a ser cruel.

tilox

  Para algún pajarillo que acaba de caer del nido, ¿a quién le recomendarías seguir?

   Recomiendo a @Xuxipc, @gerardotc, @BobEstropajo o @acidoenlared para estar al día de la actualidad con toques de ironía y humor.

 Hay gente genial como @BegotxuBoo, @PatGuerreroGo, @Onde_va_iyo, @GalaRomani y @Comunase, entre otros.

  También recomiendo a @javiestb porque comenta noticias sobre temática laboral con un toque muy personal, cosa que no es fácil.

    Y muchísimos más, pero nos pasaríamos la noche citando, jajaja.

     Y, por supuesto, a @menorqtres y a @losojosdemirar.

    A partir de este momento y hasta el día siguiente la entrevista se nos va de las manos y comienzan a intervenir, además de los citados, muchos tuiteros más, que nos recomiendan leer los Tremending Topic o la página de Visto en Twitter para estar al loro de lo que ocurre en esta red social.

tilox

    Y, por último, Pablo, ¿cómo son tus ojos de mirar?

  Intento ver el lado bueno de la gente. Tengo la certeza de que en el mundo hay mucha más buena que mala gente.

    Muchas gracias, Pablo Tilox, por dedicarnos parte de tu tiempo.

    Gracias a vosotros por la entrevista. ¡Me lo he pasado genial! Ha sido un honor para mí.

tilox

Si queréis saber más sobre este crack de los 140 caracteres, solo tenéis que pinchar aquí o acá, como dicen en Venezuela 😉

Un euro per a Lúa

LÚA 1Un euro par a Lúa

Que les xarxes socials no són útils? Que la gent és insolidària? Ha! Que li ho pregunten a Jordi V. o a Lúa, la protagonista d’esta tendra història 2.0 amb final feliç. Una gossa operada gràcies a les contribucions desinteressades de molts usuaris de la xarxa. El hashtag Salva a Lúa li va salvar la vida.

    La família de Jordi va recollir Lúa un mes de juliol de fa sis anys, un cadellet, encreuament de Golden retriever amb bretó, una boleta peluda de 15 dies; tota una novetat per a ells, acostumats a tindre només ocells. L’alimentaven amb biberons, a poc a poc, va anar creixent i, des del primer dia, passà a ser el cinqué membre de la família.LÚA 2

     Lúa és juganera, simpàtica, estima els seus i es fa estimar. “Quan arribe a casa de treballar es posa la mar de contenta, no se separa del meu costat i em fa tota una festa…!” -em conta Jordi, visiblement emocionat, a la porta de la clínica veterinària.

     Però, dilluns no fou així. Lúa no va anar a esperar l’amo a la porta de casa. Estava quieta i el mirava amb ulls tristos. De seguida va saber que la gossa no estava bé, ja que no reaccionava a cap estímul.

      Com a bon usuari del 2.0, Jordi va preguntar en un grup de Facebook per un hospital veterinari. Dit i fet. Passades les deu i mitja de la nit, la família de Jordi es va presentar en urgències, amb Lúa, plorant com a magdalenes. Després de fer-li diverses proves, els van comunicar que la gossa tenia Piometra, una infecció a l’úter i l’aparell reproductiu, una malaltia greu amb conseqüències mortals, si no s’opera a temps. A banda d’això, els van dir el preu, 70 euros la visita i 482 euros, l’operació.

     Es van quedar gelats. Amb el seu únic sou per tirar endavant quatre persones, la casa i tots els pagaments que se’n deriven, no podien permetre’s eixa despesa, però, Lúa és un membre més de la família i calia fer l’impossible per salvar-la.

    Quan et trobes en una situació així, què fas? D’on pots traure els diners per a Lúa si no en tens? Abandones la lluita sense intentar-ho? No. Jordi és un lluitador nat i tota una personalitat en Twitter, amb 11.000 seguidors i en FB, també. Així que, com a últim recurs, va recórrer a allò que fa servir dia a dia per publicar, comentar, denunciar i parlar de temes d’actualitat amb molt de trellat.

LÚA 3     I així ho féu. En un intent, a la desesperada, per salvar la vida de la seua gossa, Jordi, vora les tres de la matinada, va penjar a les xarxes socials una foto de Lúa a l’hospital amb el missatge següent:

LÚA 5

“ESTA ES LÚA EN EL HOSPITAL VETERINARIO. NECESITO AYUDA PARA SALVAR SU VIDA. 1€ DE 482 PERSONAS. GRACIAS”. Hi va facilitar un núm. de compte i un hashtag #SalvaALúa

    A l’endemà, en obrir FB i Twitter va comprovar, amb sorpresa, que la resposta de la gent fou, gairebé, immediata. Contactes, seguidors i no seguidors, persones anònimes havien col·laborat desinteressadament per una bona causa, salvar la vida de Lúa. Tot això i molts missatges d’ànim. En només dos dies va arreplegar el cost total de l’operació. Lúa podria ser operada gràcies a la solidaritat de centenars de perfils del 2.0.

     Lúa fou operada amb èxit i va tornar a casa divendres.LÚA 6

     Jordi i la seua família agraeixen públicament la solidaritat de totes aquelles persones anònimes que no van dubtar a ingressar un euro per a Lúa; com també el tracte, l’amabilitat i la professionalitat del personal de la clínica veterinària Faycán de Catarroja. Gràcies a tots, Lúa té una nova oportunitat en la vida.LÚA 7

“No ho oblidarem mai. Moltes gràcies!”

Un diumenge qualsevol

diumenge qualsevol 1      Un diumenge qualsevol

    Un diumenge qualsevol m’alce i ha eixit el sol, fa bon oratge i decidisc anar-me’n a passejar la ciutat. Relaxadament. Fruint del dia i del moment. Tranquil·lament… Tranquil·lament?

     De sobte, em trobe un rebombori de gent abillada amb banderoles, pancartes, megàfons, globus, música, xiulets…

diumenge qualsevol 2diumenge qualsevol 3

     Ara que ho pense… Diumenge, 1 de maig, la festa del Treball.diumenge qualsevol 4

     Hui és eixe dia de l’any en què els sindicats ixen al carrer, com les andes dels sants que només ixen en processó el dia de la festa major i la resta de l’any romanen en silenci a l’interior dels seus temples.

diumenge qualsevol 4

Batucada jove

diumenge qualsevol 6

Una gran republicana

     Deixe enrere la manifestació i continue la meua passejada, travesse l’albereda i arribe als jardins de Vivers, a la Fira del Llibre, enguany, la 51a edició.diumenge qualsevol 7

     L’ambient festiu és molt diferent de l’anterior, tot i que hi ha un cert paral·lelisme: els llibres ixen de les llibreries, de les seues prestatgeries i s’exposen a l’aire lliure en la seua festa anual.

     L’ambient és espectacular i la programació, també. Hi ha entrevistes, animacions infantils, contacontes, autors que signen els seus llibres en estands diferents, concerts…

diumenge qualsevol 13

Núria Cadenes, “Tota la veritat”, a la caseta de Tres i Quatre

    Dins l’exposició “Refugi il·lustrat” actuen Borja Penalba i Mireia Vives, que interpreten temes de “L’amor fora del mapa” de Roc Casagran i l’editorial Sembra llibres.diumenge qualsevol 14diumenge qualsevol 15

     I a l’exterior, sonen les notes de “La masereta” i moltes cançonetes més de Dani Miquel en el concert “Per molts anys!”.

diumenge qualsevol 10

     De tornada, encara em topete, de nou, amb un grup de manifestants que, separats de la resta, fan els seus propis parlaments.diumenge qualsevol 11

    Mira, al remat no ha sigut un diumenge qualsevol. Tampoc massa tranquil, sinó diferent. Ha estat molt mogut, acolorit i profitós. He gaudit del bon oratge, de la festa i la cultura.

   I per acabar d’arredonir aquest primer de maig, també Dia de la Mare, dinarot a l’Albufera. Mare meua!diumenge qualsevol 12

25 d’abril, tornem a la plaça!

25 ABRIL 1

25 d’abril, tornem a la plaça!

      Després de 16 anys sense xafar l’arena de la plaça de bous de València, dissabte vam recuperar aquest espai simbòlic per al nacionalisme valencià. I ho vam fer amb l’esperança i la il·lusió de continuar construint el País Valencià que volem, amb dignitat; de recuperar el temps perdut, de refer-nos com a poble i d’avançar a pas valent. 25 d’abril de 2016, hi tornem!

23 de abril 1

Capçalera de la manifestació

      Els actes en commemoració del 25 d’abril van començar passades les sis de la vesprada amb la tradicional manifestació que, enguany, tenia el lema “Fem País Valencià“. Muixerangues, tabals, dolçaines i molta gent s’aplegaren a la plaça de sant Agustí per participar en un acte reivindicatiu i lúdic, preludi del concert en Homenatge a València.

25 abril 2

25 de abril 5

      I a les vuit va començar l’espectacle tan esperat…

25 abril 5

      Mercè Teodoro (ACPV): “Emocionant tornar a la plaça després de 16 anys, sobretot, des del punt de vista de l’organització. 16 anys perduts que anem camí de recuperar i, per a la qual cosa, connectar el botó de la televisió és fonamental”.

      A peu d’escenari, una assistent entregada a la música i al seu país comenta que ja era hora de tornar a la plaça de bous, un lloc vetat i fins a hui d’ús exclusiu per a la tortura i per als mítings del PP.

      Eliseu Climent (expresident d’ACPV): “Vam ser derrotats, però mai vençuts!”.

25 abril 6

       Mentre uns ja són a l’arena, uns altres es preparen o hi van arribant.

25 abril

Moment d’arribada de Miquel Gil a la plaça

25 abril 7

Xiquets i xiquetes de les coraletes i muixerangues

Al Tall, descongelant el tio Canya, que ja no és a l’UCI, però encara necessita tractament.25 abril 8

El cant dels maulets va sonar dues vegades a l’escenari; una, a capella, cantat pel públic com a gran protagonista -conseqüència del ruixat caigut a l’inici del concert- i una altra, amb tota la potència de llum i so d’aquest grup històric.

25 abril 10

      Homenatges a Miquel Grau, Guillem Agulló o Muriel Casals se succeïren al llarg de la nit.

25 abril 11

      També vam tindre ocasió d’escoltar i gaudir de la veu de Francesc Anyó, Borja Penalba, Pau Alabajos,

25 abril 12

Andreu Valor, Miquel Gil i un llarg etcètera.

25 abril

Reaparegueren dalt l’escenari els Obrint Pas que, primer amb El país de l’olivera i, tot seguit, amb Som van fer tremolar les graderies d’una plaça de bous de gom a gom.

I, a la fi, l’aparició tan desitjada, el gran Lluís Llach dempeus a l’escenari, amb Feliu Ventura, Que no s’apague la llum, Abril del 74, i amb acompanyament coral, Que tinguem sortposà de peus tot el públic assistent a l’acte.

25 abril 14

Emocionant… Pell de gallina!

25 abril 13

La festa continuà fins la matinada amb l’actuació de grups com Aspencat, Sva-ters, La gossa sorda i molts més.

Una nit històrica per a un País Valencià en què, amb paraules de Núria Cadenes, “la foscor s’ha acabat”. Com cantava Jaume Sisa, “qualsevol nit pot sortir el sol“.

23-ABRIL-AC-21

Fotos: Carlos Laullón

Enllaços a La veu del País Valencià i Vilaweb.

Rodoreda: Contes d’exili

Rodoreda 1

      L’etapa de maduresa de Mercè Rodoreda, famosa per La plaça del Diamant, s’inicia en la Guerra civil espanyola i culmina en la immediata postguerra i posterior exili. En aquests anys d’angoixa i patiment, l’escriptora es dedica al gènere del conte; atés que és més fàcil de publicar en les revistes de l’exili i li reportaven un guany immediat. No era temps per a novel·les…

       Saleta d’un pis del carrer de Provença. El 18 de juliol de 1936, a les cinc de la tarda. Així comença Viure al dia, una narració breu en què tres senyores de la burgesia catalana prenen el te i parlen de tot un poc el dia en què va esclatar la guerra. I així acaba, quan una d’elles hi comenta: No han pas sentit a dir que es prepara una hecatombe?

exili

Bombes sobre Barcelona. Març de 1938

        La Guerra civil va començar el 18 de juliol de 1936 en contra de la República legalment i institucionalment establerta, i es va allargar fins al 1939, amb la victòria de les tropes franquistes. El 18 de juliol d’enguany farà 80 anys de l’inici de la guerra.

      Cada vegada que ella preguntava: “És gaire lluny Orleans?”, ell sentia que una ràbia sorda li pujava fins al coll; s’ennuegava i havia de tossir. Així, però, s’estalviava la resposta. 

exili

Refugiats de la guerra civil espanyola caminen cap a la frontera francesa (Fotografia de Robert Capa)

        En Orleans, 3 quilòmetres, una parella d’exiliats catalans fugen a peu des de París, assetjada pels alemanys, fins a Orleans, acompanyats de Wilson, un home que coneixen pel camí. Al seu pas només troben desesperació, mort, fam i desolació. Finalment, es refugien en una casa abandonada. Casa plena de rates portar mala desgràcia, sentencia Wilson.

        Les conseqüències derivades de la Guerra civil espanyola obligaren Mercè Rodoreda a exiliar-se a París l’any 1939, després a Bordeus i, finalment, a Ginebra. Aquest conte té una referència real en la vida de l’autora, la fugida a París en temps de l’ocupació alemanya (1939-1945).

       L’ocupació nazi, també, és la protagonista de Nocturn. Un professor de Geografia està exiliat a París amb la seua dona, la qual està malalta. Aleshores, ell ix al carrer per telefonar al metge, però no hi troba cap telèfon. L’únic lloc que en té un és un prostíbul freqüentat pels alemanys. Així que acaba pres, “engolit per la nit i el silenci” i sense poder socórrer la dona.

Ich hatt’ einen Kameraden,

einen bessern find’st du nit…

     Rodoreda, fins i tot, reprodueix els cants dels soldats, els quals doten la narració d’un gran realisme.

      Mort de Lisa Sperling narra el suïcidi d’una dama jueva, natural d’Odessa que, fugint de l’ocupació alemanya de Rússia i França, queda aïllada a Llemotges. Rodoreda posa en boca de la protagonista la mateixa sensació que ella sent, la de l’exiliat en un país estrany.

Aquesta pau enverinada, furiosa de soledat…

      Fa uns mesos es va estrenar al Teatre El Micalet “5 actrius lligen Rodoreda”, una lectura dramatitzada d’algunes obres de l’autora, interpretada per cinc actrius de l’escena valenciana. Un breu repàs per la vida de Mercè Rodoreda, en què vam gaudir d’una gran Rosana Pastor que va llegir, d’una forma magistral, un fragment de la “Mort de Lisa Sperling”.

    “Nit i boira” forma part de la “Solució Final” del nazisme, un decret establit per Hitler l’any 1941, Nacht und Nebel, el qual assenyalava una categoria de deportats que calia fer desaparéixer als crematoris, tot marcant-los la roba amb les sigles NN. Nit i boira és el títol d’un altre conte de Rodoreda que descriu els sentiments d’un presoner d’un camp de concentració alemany, un jove que reconeix la injustícia del seu cas.

      L’escriptora fou assessorada per testimonis reals, persones captives en camps de concentració i transmet cada record dels seus protagonistes fil per randa i amb molta crueltat. El conte destaca el contrast de la vida dins i fora d’aquest lloc, de la seua vida abans i després d’estar pres.

Jo abans deia: fes el mort. Era quan encara no m’adonava que sóc una ombra.

Rodoreda 5

Camp de concentració de Struthof-Natzweiler (The holocaust chronicle)

       Els personatges de Rodoreda parlen des de terra de ningú.

(La majoria de les experiències viscudes per l’autora durant l’exili, arguments d’aquests i d’altres contes, s’arrepleguen en les “Cartes a l’Anna Murià 1939 -1956”)