Josep Lluís Notari, artesà de la cançó

notari 1

Josep Lluís Notari, artesà de la cançó

Josep Lluís Notari, cantautor valencià, natural de la Vilavella. La seua música és, alhora, denúncia i reivindicació, com també, una mirada compromesa des del nord del País Valencià que defuig la idea de visió perifèrica. El seu primer treball, publicat el 2014, «D’Espadà i altres versos», el dedica a la terra on va nàixer. Ara acaba d’estrenar el seu segon disc, «L’Arcàdia de Syntagma». Parlem d’un locus amoenus amb nom propi, d’un músic incipient, creador d’una poesia amb missatge d’utopia, un veritable artesà de la cançó.

   Dis-me, Josep Lluís, el teu nom complet, la data i el lloc de naixement.

     El meu nom és Josep Lluís Notari Lozano i vaig nàixer el 6 de juliol de 1981 a la Vilavella. Actualment, residisc a la Vall d’Uixó i treballe en un institut de la comarca de l’Alt Palància.

notari 2

     Com i per què un mestre fa el salt a l’escenari?

    Doncs la resposta és que abans de ser professor ja era cantautor, des de l’institut, on tenia un grup, ja m’agradava quedar-me sol a l’escenari i interpretar cançons que pensava que ens servien a la nostra realitat amb 15-16 anys: “1-2-3-4” de Javier Álvarez, “Papá cuéntame otra vez” d’Ismael Serrano, Lluís Llach o Tontxu. A la universitat ja vaig provar a fer un concert amb un grapat de cançons pròpies a la sala “El duende” de Borriana i, al sentir-me molt còmode i amb ganes, vaig descobrir que tenia un humil artesà de la cançó per polir i per expressar allò que volia de la forma amb què més a gust em sentia. A vegades, faig classe i em sent més cantautor que docent i, a l’inrevés, més d’una vegada als escenaris. Són dues cares que tenen molt a veure per a mi.

   Tot i que sembla que els temps comencen a canviar, vivim moments poc favorables a tot allò que envolta la llengua, la cultura i, sobretot, la música en la nostra llengua. Quin tipus d’entrebancs t’has trobat a l’hora de popularitzar les teues cançons? Parla’ns de la teua experiència personal.

      Per a donar a conéixer les meues cançons l’eina tecnològica d’internet m’ha proporcionat un salt enorme. Res té a veure la música d’autor en valencià des de l’aterratge de les xarxes socials. La visibilitat, la facilitat de circulació de música, audiovisuals i idees amb un abast econòmicament realitzable ha sigut una revolució per a mi. Quan anava a l’institut o a la universitat el camí per arribar a la gent era tota una altra història, era un embut on ja sabies que tu no hi tenies lloc. Ara l’embut existeix, però no controla tota la mar de música que ix dels soterranis de la societat. Personalment, l’ajuda amb el management de Salva Alfonso Martínez ha sigut un cop de mà constant per a popularitzar la meua música, tot i que popularitzar alguna cosa crec que dóna per a un altre debat.


Aín 4

Foto idíl·lica de la Serra d'Espadà (Carlos Laullón)

 En el teu primer disc, «D’Espadà i altres versos», cantes a la teua terra, la Serra d’Espadà. Com naix aquest treball?

    Naix amb la proposta de produccions Metrònom en una semifinal d’un concurs de música en valencià a Onda. El coordinador del festival, d’aquell moment, de l’Aplec de la Plana, Xavi Ochando, em va presentar Luís Óscar Garcia que estava promocionant músics en valencià a les comarques de Castelló. Vaig gravar un parell de temes amb Hèctor Tirado (productor artístic dels meus dos CD) i els tres vàrem pensar que podíem ajuntar set cançons que parlaven de temes molt diversos, però fets amb una visió diferent del que existia al món de la música en valencià. Una visió més costumista però, a la vegada, compromesa des del nord del País Valencià i amb una mirada cultural de País que defugia de la seua visió perifèrica.


concert 8

Josep Lluís Notari amb Héctor Tirado

 En «Itinerants» (tema del teu primer disc) col·labora amb tu Pau Alabajos. Has col·laborat amb més músics del panorama musical valencià actual?

     Doncs sí, vaig actuar amb Pep Gimeno, “el Botifarra” en un concert a les antenes de Santa Àgueda per a reivindicar la reobertura dels repetidors de TV3 a les comarques de Castelló o, sense anar més lluny, en aquest segon CD col·labora Andreu Valor en el single “La neu ni et frega”.

   Per què «L’Arcàdia de Syntagma»? Què ens vols transmetre amb aquestes paraules tan poètiques i idíl·liques?

   Per una banda, Arcàdia ens remunta a tenir present la idea de passat recent en aquests anys de crisi econòmica, política, social o “sentimental”. Crisi que jo vaig experimentar a Grècia en una estada de convivència que tingué lloc entre el 1r i el 2n rescat al país hel·lè. Veure, alhora, que un moviment internacional de joves, amb noves tecnologies, repensant-ho tot en una assemblea planetària en línia ressonava a Grècia com una “Boulé digital”. D’aquesta idea, el nom de Syntagma com a plaça que uneix l’arcàdia amb la indignació mundial en un diàleg revolucionari.

    Acabes de publicar el videoclip de «La neu ni et frega», una cançó del teu últim disc que combina la poètica -el títol ho és molt- i l’actualitat (manifestacions, protestes ciutadanes, el 15M, etc.). Conta’ns més coses del tema, com també les teues impressions sobre la seua gravació.

    En aquesta cançó em vaig deixar dur musicalment per un tema que volia que fos guitarrer però, al mateix temps reflexiu, acords clàssics amb altres més característics dels sons elèctrics. Després volia reflectir en una dona l’epopeia quotidiana que jo recordava que fou el 15M. Jo el vaig viure a Tarragona, on hi havia molta gent que anava a treballar amb el “recelet” d’anar a la plaça a dir el que volia i amb una mirada radiant, amb la força de creure que estàs assistint a la història sense importar certament quina és la fi del camí. Una mirada positiva enmig de genocidis en forma de deute, ressorgiments del marxisme sense ortodòxies i d’altres moviments civils que passaren de ser “banlieu” a centre, ariet social. Volia fugir també d’una cançó purament d’història per a fer-ne una de dinàmica amb una lectura més lliure, sense tants filtres.

la neu ni et frega 7Fotograma de "La neu ni et frega" (Fotografies de Rafa Marco)

   Ací actua el teu germà, ho fa molt sovint?

  El meu germà, Hèctor Notari, és un dels músics que a vegades m’acompanya en els concerts amb guitarres o amb el clarinet. Per raons de la seua feina, ara no pot estar al peu del canó en tots els concerts. També és un dels protagonistes del videoclip «La neu ni et frega»; ja que Carlos Laullón i jo cercàvem un perfil determinat per al clip i… El teníem davant del nas! Ha, ha!

notari 3

Josep Lluís Notari amb Héctor Notari, el seu germà

     Finalment, Josep Lluís, com són els teus ulls de mirar?

     Els meus ulls de mirar són analítics, incisius, cerquen detalls, obvien allò senzill; recerquen l’esquena lunar de les situacions. Retenen l’artesania del món, interpreten l’avui des de l’ahir, indaguen una arcàdia romàntica per a descobrir mons nous dintre de la rutina.


      Per a més informació, punxeu en els enllaços següents:

15-M: la utopía de la imagen

15-M    15-M: la utopía de la imagen

     ¿Pueden las imágenes cambiar las ideas?

    Susan Sontag, en su libro “Sobre la fotografía”, opinaba que no. Una imagen, por sí sola, no puede generar o cambiar las ideas. ¿Para qué sirven pues?, o más genéricamente: ¿Para que sirve el arte?

     En los últimos años hemos vivido el surgimiento de un movimiento, el 15-M, que coincidió con la generalización del uso de las redes sociales, de forma que el primero no se entiende sin la utilización y representación que tuvo en estas. Muchas personas que no participaron directamente en las calles con sus concentraciones, manifestaciones, etc., pero se sentían implicadas mediante la difusión en las redes de imágenes relacionadas con las protestas. ¿Cambiaron las fotografías la ideología política de las personas?, o ¿más bien sirvieron solo para difundir una actitud ya establecida?. ¿En qué medida contribuyó al movimiento del 15-M?

15-M 1

     Desde luego lo difundió y creó un imaginario colectivo, reforzando una sensación de colectividad, solidaridad, fuerza y determinación que solo con la transmisión del ideario puro y duro no se hubiese conseguido. Por lo tanto, la fotografía, como muchos otros medios de representación gráfica, se dirigen, y es donde son más eficaces, a lo emotivo. Nuestra construcción ideológica nace del lenguaje y no de las imágenes o emociones. Somos lenguaje oral o escrito, y este es el que articula nuestro pensamiento.

15-M 3

    ¿Tiene sentido pues la fotografía? Sí, pero solo cuando pretende multiplicar, empatizar; denunciar la realidad, pero no cuando busca generar ideas, a ese nivel el arte es inútil y cuando así se intenta caemos en el arte conceptual, que tiene mas de idea preconcebida que de creación. La fotografía no es filosofía. Desde un tiempo parece como si el fotógrafo hubiere tomado caminos más propios de otras disciplinas, pero con ello solo ha conseguido alejarse de su medio, lo popular.

15-M 2

     Partiendo de lo anterior es inútil adoptar para el fotógrafo una posición objetiva con respecto a la realidad, pues la imagen que transmita siempre estará relacionada con una ideología previa, a la cual atacará, enaltecerá, denunciará o manipulará, pero de la que no podrá abstraerse.

15-M 4

    Al menos en nuestro país, el 15-M fue el primer gran acontecimiento social que resulta indisoluble de las redes sociales y de la parte gráfica que en ellas es esencial. Sin sus imágenes su trascedencia no hubiese sido la misma, pero previamente hubo un contexto desde el que floreció. Que todo no quede en eso, unas imágenes que con el tiempo se conviertan en meros iconos.

15-M 5