Josep Lluís Notari, artesà de la cançó

notari 1

Josep Lluís Notari, artesà de la cançó

Josep Lluís Notari, cantautor valencià, natural de la Vilavella. La seua música és, alhora, denúncia i reivindicació, com també, una mirada compromesa des del nord del País Valencià que defuig la idea de visió perifèrica. El seu primer treball, publicat el 2014, “D’Espadà i altres versos”, el dedica a la terra on va nàixer. Ara acaba d’estrenar el seu segon disc, “L’Arcàdia de Syntagma”. Parlem d’un locus amoenus amb nom propi, d’un músic incipient, creador d’una poesia amb missatge d’utopia, un veritable artesà de la cançó.

   Dis-me, Josep Lluís, el teu nom complet, la data i el lloc de naixement.

     El meu nom és Josep Lluís Notari Lozano i vaig nàixer el 6 de juliol de 1981 a la Vilavella. Actualment, residisc a la Vall d’Uixó i treballe en un institut de la comarca de l’Alt Palància.

notari 2

     Com i per què un mestre fa el salt a l’escenari?

    Doncs la resposta és que abans de ser professor ja era cantautor, des de l’institut, on tenia un grup, ja m’agradava quedar-me sol a l’escenari i interpretar cançons que pensava que ens servien a la nostra realitat amb 15-16 anys: “1-2-3-4” de Javier Álvarez, “Papá cuéntame otra vez” d’Ismael Serrano, Lluís Llach o Tontxu. A la universitat ja vaig provar a fer un concert amb un grapat de cançons pròpies a la sala “El duende” de Borriana i, al sentir-me molt còmode i amb ganes, vaig descobrir que tenia un humil artesà de la cançó per polir i per expressar allò que volia de la forma amb què més a gust em sentia. A vegades, faig classe i em sent més cantautor que docent i, a l’inrevés, més d’una vegada als escenaris. Són dues cares que tenen molt a veure per a mi.

   Tot i que sembla que els temps comencen a canviar, vivim moments poc favorables a tot allò que envolta la llengua, la cultura i, sobretot, la música en la nostra llengua. Quin tipus d’entrebancs t’has trobat a l’hora de popularitzar les teues cançons? Parla’ns de la teua experiència personal.

      Per a donar a conéixer les meues cançons l’eina tecnològica d’internet m’ha proporcionat un salt enorme. Res té a veure la música d’autor en valencià des de l’aterratge de les xarxes socials. La visibilitat, la facilitat de circulació de música, audiovisuals i idees amb un abast econòmicament realitzable ha sigut una revolució per a mi. Quan anava a l’institut o a la universitat el camí per arribar a la gent era tota una altra història, era un embut on ja sabies que tu no hi tenies lloc. Ara l’embut existeix, però no controla tota la mar de música que ix dels soterranis de la societat. Personalment, l’ajuda amb el management de Salva Alfonso Martínez ha sigut un cop de mà constant per a popularitzar la meua música, tot i que popularitzar alguna cosa crec que dóna per a un altre debat.


Aín 4

Foto idíl·lica de la Serra d'Espadà (Carlos Laullón)

 En el teu primer disc, “D’Espadà i altres versos”, cantes a la teua terra, la Serra d’Espadà. Com naix aquest treball?

    Naix amb la proposta de produccions Metrònom en una semifinal d’un concurs de música en valencià a Onda. El coordinador del festival, d’aquell moment, de l’Aplec de la Plana, Xavi Ochando, em va presentar Luís Óscar Garcia que estava promocionant músics en valencià a les comarques de Castelló. Vaig gravar un parell de temes amb Hèctor Tirado (productor artístic dels meus dos CD) i els tres vàrem pensar que podíem ajuntar set cançons que parlaven de temes molt diversos, però fets amb una visió diferent del que existia al món de la música en valencià. Una visió més costumista però, a la vegada, compromesa des del nord del País Valencià i amb una mirada cultural de País que defugia de la seua visió perifèrica.


concert 8

Josep Lluís Notari amb Héctor Tirado

 En “Itinerants” (tema del teu primer disc) col·labora amb tu Pau Alabajos. Has col·laborat amb més músics del panorama musical valencià actual?

     Doncs sí, vaig actuar amb Pep Gimeno, “el Botifarra” en un concert a les antenes de Santa Àgueda per a reivindicar la reobertura dels repetidors de TV3 a les comarques de Castelló o, sense anar més lluny, en aquest segon CD col·labora Andreu Valor en el single “La neu ni et frega”.

   Per què “L’Arcàdia de Syntagma”? Què ens vols transmetre amb aquestes paraules tan poètiques i idíl·liques?

   Per una banda, Arcàdia ens remunta a tenir present la idea de passat recent en aquests anys de crisi econòmica, política, social o “sentimental”. Crisi que jo vaig experimentar a Grècia en una estada de convivència que tingué lloc entre el 1r i el 2n rescat al país hel·lè. Veure, alhora, que un moviment internacional de joves, amb noves tecnologies, repensant-ho tot en una assemblea planetària en línia ressonava a Grècia com una “Boulé digital”. D’aquesta idea, el nom de Syntagma com a plaça que uneix l’arcàdia amb la indignació mundial en un diàleg revolucionari.

    Acabes de publicar el videoclip de “La neu ni et frega”, una cançó del teu últim disc que combina la poètica -el títol ho és molt- i l’actualitat (manifestacions, protestes ciutadanes, el 15M, etc.). Conta’ns més coses del tema, com també les teues impressions sobre la seua gravació.

    En aquesta cançó em vaig deixar dur musicalment per un tema que volia que fos guitarrer però, al mateix temps reflexiu, acords clàssics amb altres més característics dels sons elèctrics. Després volia reflectir en una dona l’epopeia quotidiana que jo recordava que fou el 15M. Jo el vaig viure a Tarragona, on hi havia molta gent que anava a treballar amb el “recelet” d’anar a la plaça a dir el que volia i amb una mirada radiant, amb la força de creure que estàs assistint a la història sense importar certament quina és la fi del camí. Una mirada positiva enmig de genocidis en forma de deute, ressorgiments del marxisme sense ortodòxies i d’altres moviments civils que passaren de ser “banlieu” a centre, ariet social. Volia fugir també d’una cançó purament d’història per a fer-ne una de dinàmica amb una lectura més lliure, sense tants filtres.

la neu ni et frega 7Fotograma de "La neu ni et frega" (Fotografies de Rafa Marco)

   Ací actua el teu germà, ho fa molt sovint?

  El meu germà, Hèctor Notari, és un dels músics que a vegades m’acompanya en els concerts amb guitarres o amb el clarinet. Per raons de la seua feina, ara no pot estar al peu del canó en tots els concerts. També és un dels protagonistes del videoclip “La neu ni et frega”; ja que Carlos Laullón i jo cercàvem un perfil determinat per al clip i… El teníem davant del nas! Ha, ha!

notari 3

Josep Lluís Notari amb Héctor Notari, el seu germà

     Finalment, Josep Lluís, com són els teus ulls de mirar?

     Els meus ulls de mirar són analítics, incisius, cerquen detalls, obvien allò senzill; recerquen l’esquena lunar de les situacions. Retenen l’artesania del món, interpreten l’avui des de l’ahir, indaguen una arcàdia romàntica per a descobrir mons nous dintre de la rutina.


      Per a més informació, punxeu en els enllaços següents:

Montar un blog

MONTAR UN BLOG 1    ¿Montar un blog? ¿Por qué? ¿Para qué? ¿Solo o acompañado? ¿Qué puedo esperar de él?

    Éstas y otras muchas preguntas rondan por la cabeza de cualquier persona que se plantea montar un blog y le acompañan a lo largo del día, un espacio de tiempo hasta que el puzzle de dudas se va componiendo y responde a las necesidades propias de cada persona.

   Hablaré de mi caso particular que, curiosamente, es el que mejor conozco.

    Intercalaré a lo largo del artículo, también, el significado que tiene para algunos de los colaboradores estar presentes en este blog. Hay algún peloteo, pero os prometo que son respuestas totalmente libres y que apenas han recibido unas cervecitas después de contestarlas.


MONTAR UN BLOG 2Honorato J. Ruiz (colaborador del blog): Una oportunidad de compartir mis reflexiones y desvaríos con otras personas, sentir el cosquilleo especial de que existen complicidades con desconocidos y desconocidas (la cosa se pone interesante). ¿Y en Los Ojos de Mirar?: Ser miembro exclusivo de un club de valencianos divertidos, heterodoxos y que no necesita más credencial que decir “Carlos Laullón”.


     ¿Montar un blog?

    Montar un blog es una actividad que me permite transmitir ideas y sensaciones a un hipotético público interesado en cosas parecidas a las mías. O no. También a gente que pueda pasar por la puerta de mi casa digital y sentarse a escuchar, mirar, opinar y seguir caminando. Mi casa digital, eso es lo que entiendo por mi blog. El lugar donde se acomodan los escritos, las fotos, los enlaces, los vídeos. El espacio donde mis amigos vienen y dicen lo que quieren libremente, donde las ventanas siempre están abiertas.


MONTAR UN BLOG 3menorquetres (colaboradora del blog): Formar part de Los ojos de mirar és una mena d’alliberament, de soltar-me els cabells una miqueta més (i mira que els tinc ben salvatges, ha, ha!). És una via d’escapament del dia a dia, de la rutina laboral. Puc escriure sobre el que més m’abellix en cada moment, sobre allò que m’apassiona o em divertix… Es tracta, en definitiva, de passar-ho la mar de bé fent una cosa que m’agrada.


    ¿Por qué montar un blog?

   Precisamente para disponer de un espacio propio, una casa digital diseñada enteramente por mí, sin más censura que la propia. Porque me sirve para estar en contacto directo con la gente. Porque indica que existo y lo que se puede esperar de mí. Porque es la herramienta que me señala en el mapa. Porque…, ¿por qué no?


MONTAR UN BLOG 4Salud Abellán (colaboradora del blog): Para mí, escribir en un blog y, concretamente, en Los Ojos de Mirar, significa poder expresarme y compartir libremente mi interés, amor y entusiasmo por los idiomas. Y con mis ojos de mirar veo que hay bastante gente a la que les ha llegado el mensaje, y me han escrito que se van a poner a estudiarlos, lo que me satisface y motiva enormemente.


    ¿Para qué montar un blog?

   Para sentirme vivo y presente. Para reunirme con mis amigos. Para hablar de los temas que me interesan.

   Cuando lo comencé, uno de mis objetivos se basaba en principios de amistad. Me centré en realizar entrevistas a mis amigos digitales, en buscar y mostrar el talento que cada uno tenía. Y pocas premisas más. Bueno, sí: publicar una vez a la semana.

   Luego, las razones, los motivos, los contenidos los ha ido diseñando la vida del propio blog.


MONTAR UN BLOG 5Rosa Clara García Molina (colaboradora del blog): Soy vividora excesiva, lo que no me exime de ser tímida compulsiva en ciertos aspectos. Siempre quise ir a L.A, y Los ojos de mirar me ha puesto el Cadillac en la puerta. Cuando fui abducida por Carlos no sabía por dónde empezar. Ahora, cada relato es una lucha a muerte conmigo, en la que disfruto como si fuera el último round del combate. Ahora sé que puedo ganar. Esta web ya me tiene atrapada, ora pensando en lo siguiente, ora leyendo a mis compañeros. ¡Oiga! Y salivando con cada entrada.  Aprovecho para anunciaros el bautizo de “Avaricia”, coming soon to this teather. 


   ¿Montar un blog solo o en compañía?

  Definitivamente, en compañía. Insisto, es una opción personal. Me ha dado la oportunidad de trabajar en equipo, abrir el blog con diferentes miradas, con múltiples posibilidades de elaboración, temas y proyección diferentes.

  No pretende ser este artículo una guía para el futuro bloguero. Ni un enlace técnico al uso.


MONTAR UN BLOG 7Rafael Cebrián (colaborador del blog): Escribir en Los ojos de mirar me ha dado la oportunidad de ordenar y plasmar mis reflexiones en algo concreto, que, para mi sorpresa, ha resultado ser del gusto de algunos. ¡Y bien que le viene a mi autoestima, que bien tocada la tengo desde que faltó mi abuelita!


A modo de curiosidad os voy a detallar cuáles son los datos con los que me encuentro en este momento de vida del blog que estáis leyendo.

Los datos de Los ojos de mirar

  • El blog se inauguró el 21 de enero de 2015.
  • La primera entrada fue una entrevista al actor Jorge Merino. Acumula 306 visitas.
  • Las páginas vistas totales en el blog son 25.674.
  • Los suscriptores del blog son 51.
  • La media de visitas diarias durante 2015 fue de 49.
  • La media de visitas diarias durante 2016 está siendo de 68.
  • El día que acumula más visitas es el 29 de enero de 2016 con un total de 557. Gracias a la publicación del artículo de menorquetres:

Estellés, entre besos i arraps

  • El mes que más visitas acumula es el de julio de 2015 con un total de 2.698
  • Los artículos que más visitas acumulan en el blog son:
Aín, paisaje fotográfico : 1.429 lecturas.
Estellés, entre besos i arraps : 1.221 lecturas.
Rafa Marco, documentalismo fotográfico : 986 lecturas.

AIN-PORTADA2PORTADA documentalismo fotográfico

  • Los comentarios acumulados en el blog son 236.
  • Las redes sociales en los que el blog tiene perfil propio son Facebook, Twitter, Google+ y Pinterest.

  Estos son los crudos datos. Más allá de ellos, decir que estoy convencido de que este blog nos llena de grandes momentos a los que lo realizamos y, espero, que a los lectores que lo reciben.

    ¡Gracias a todos por hacernos crecer cada día!