Rodoreda: Contes d’exili

Rodoreda 1

      L’etapa de maduresa de Mercè Rodoreda, famosa per La plaça del Diamant, s’inicia en la Guerra civil espanyola i culmina en la immediata postguerra i posterior exili. En aquests anys d’angoixa i patiment, l’escriptora es dedica al gènere del conte; atés que és més fàcil de publicar en les revistes de l’exili i li reportaven un guany immediat. No era temps per a novel·les…

       Saleta d’un pis del carrer de Provença. El 18 de juliol de 1936, a les cinc de la tarda. Així comença Viure al dia, una narració breu en què tres senyores de la burgesia catalana prenen el te i parlen de tot un poc el dia en què va esclatar la guerra. I així acaba, quan una d’elles hi comenta: No han pas sentit a dir que es prepara una hecatombe?

exili

Bombes sobre Barcelona. Març de 1938

        La Guerra civil va començar el 18 de juliol de 1936 en contra de la República legalment i institucionalment establerta, i es va allargar fins al 1939, amb la victòria de les tropes franquistes. El 18 de juliol d’enguany farà 80 anys de l’inici de la guerra.

      Cada vegada que ella preguntava: “És gaire lluny Orleans?”, ell sentia que una ràbia sorda li pujava fins al coll; s’ennuegava i havia de tossir. Així, però, s’estalviava la resposta. 

exili

Refugiats de la guerra civil espanyola caminen cap a la frontera francesa (Fotografia de Robert Capa)

        En Orleans, 3 quilòmetres, una parella d’exiliats catalans fugen a peu des de París, assetjada pels alemanys, fins a Orleans, acompanyats de Wilson, un home que coneixen pel camí. Al seu pas només troben desesperació, mort, fam i desolació. Finalment, es refugien en una casa abandonada. Casa plena de rates portar mala desgràcia, sentencia Wilson.

        Les conseqüències derivades de la Guerra civil espanyola obligaren Mercè Rodoreda a exiliar-se a París l’any 1939, després a Bordeus i, finalment, a Ginebra. Aquest conte té una referència real en la vida de l’autora, la fugida a París en temps de l’ocupació alemanya (1939-1945).

       L’ocupació nazi, també, és la protagonista de Nocturn. Un professor de Geografia està exiliat a París amb la seua dona, la qual està malalta. Aleshores, ell ix al carrer per telefonar al metge, però no hi troba cap telèfon. L’únic lloc que en té un és un prostíbul freqüentat pels alemanys. Així que acaba pres, “engolit per la nit i el silenci” i sense poder socórrer la dona.

Ich hatt’ einen Kameraden,

einen bessern find’st du nit…

     Rodoreda, fins i tot, reprodueix els cants dels soldats, els quals doten la narració d’un gran realisme.

      Mort de Lisa Sperling narra el suïcidi d’una dama jueva, natural d’Odessa que, fugint de l’ocupació alemanya de Rússia i França, queda aïllada a Llemotges. Rodoreda posa en boca de la protagonista la mateixa sensació que ella sent, la de l’exiliat en un país estrany.

Aquesta pau enverinada, furiosa de soledat…

      Fa uns mesos es va estrenar al Teatre El Micalet “5 actrius lligen Rodoreda”, una lectura dramatitzada d’algunes obres de l’autora, interpretada per cinc actrius de l’escena valenciana. Un breu repàs per la vida de Mercè Rodoreda, en què vam gaudir d’una gran Rosana Pastor que va llegir, d’una forma magistral, un fragment de la “Mort de Lisa Sperling”.

    “Nit i boira” forma part de la “Solució Final” del nazisme, un decret establit per Hitler l’any 1941, Nacht und Nebel, el qual assenyalava una categoria de deportats que calia fer desaparéixer als crematoris, tot marcant-los la roba amb les sigles NN. Nit i boira és el títol d’un altre conte de Rodoreda que descriu els sentiments d’un presoner d’un camp de concentració alemany, un jove que reconeix la injustícia del seu cas.

      L’escriptora fou assessorada per testimonis reals, persones captives en camps de concentració i transmet cada record dels seus protagonistes fil per randa i amb molta crueltat. El conte destaca el contrast de la vida dins i fora d’aquest lloc, de la seua vida abans i després d’estar pres.

Jo abans deia: fes el mort. Era quan encara no m’adonava que sóc una ombra.

Rodoreda 5

Camp de concentració de Struthof-Natzweiler (The holocaust chronicle)

       Els personatges de Rodoreda parlen des de terra de ningú.

(La majoria de les experiències viscudes per l’autora durant l’exili, arguments d’aquests i d’altres contes, s’arrepleguen en les “Cartes a l’Anna Murià 1939 -1956”)

Estellés, entre besos i arraps

PORTADA

       Estellés, entre besos i arraps

        Tots sabem besar i què són els besos. Però pocs saben expressar amb paraules plenes de tendresa, amor, passió, sexe arravatat; un bes de veritat. D’això i molt més, Estellés n’és un mestre.

         El poeta de Burjassot repassa amb la llengua el cos femení i ho fa a la seua manera, una manera única i particular.

        En Per a tota la mort (et vaig besar aquell dia la boca, oberta i gran, aquells llavis tendrals / encara més, et vaig besar les dents i més delit encara: les genives), en Estams de pols (i et besaria el melic i l’aixella / i el peçonet de l’orella) i en L’amant (“Anem al llit”, et propose, besant-te / bruna, la pell, els pits, el coll, la boca). En Tot açò que ja no pot ser (Et besaria lentament, et soltaria els cabells, t’acariciaria els muscles, t’agafaria el cap per a besar-te dolçament), en un poema del Llibre de Meravelles (Ací em pariren i ací estic / Ací treballe i done besos). I en Els Amants (negligentment besant-te / ara un muscle i després el peçó d’una orella / I rodolem per terra entre abraços i besos / a rebolcons entre besos i arraps).

Estellés 11

    Vicent Andrés Estellés era únic narrant, descrivint, contant històries. Tenia la necessitat d’incidir en el món del seu temps mitjançant la paraula, amb un llenguatge col·loquial, planer, bròfec, de la manera que es parla en l’Horta. Un llenguatge sense tabús, però ben elaborat. El poeta escrivia per al poble i des del poble. No obstant això, volia passar desapercebut, donar veu a qui no la té; volia ser: Un entre tants…

Un entre tants, duia el dolcíssim pit tatuat

      Estellés entenia l’amor com un cataclisme, com una vida que es desfà sobre un cos.

Mai no he sentit un desig com aquest…

És el desig de la teua nuesa.

És el desig del teu cos vora el meu.

     Paraules de l’autor explicades en la web de Poética 2.0, que presenta una antologia audiovisual dels seus poemes sobre l’amor, el sexe, les coses quotidianes de la vida, etc. Professionals de l’escena valenciana que posen veu a “La veu d’un poble”.

      Estellés mostra la realitat i, sobretot, la quotidianitat per mitjà d’un llenguatge directe, descarnat i carnal, alhora.

El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats, aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

Testament mural

          El cos de la dona és font de metàfores i el descriu, de vegades, amb grans dosis de tendresa i sensibilitat. I d’altres, des de l’erotisme, la sexualitat i la sensualitat. Ressegueix a pams aquest cos esvelt i ben proporcionat, gairebé, de cap a peus: pits, mamelles i mamelletes de mel, malucs, genolls, muscles, cuixes, l’engonal i l’entrecuix, melic, turmells, cabells, ulls, ungles, dents, genives, el ventre amorossísim, les mans.

Deixa’m les teues mans…

Crec que no es pot voler com t’estic volent jo cada dia que passa.

Deixa'm les teus mans... Crec que no es pot voler com t'estic volent jo cada dia que passa.

Fotografia de Rafa Marco

        I, sobretot, la seua obsessió: les cames.

        No hi havia a València dos cames com les teues.

Estellés 1

  Cames adorables, de sucre i com d’aigua fluvial i alegre, cames llargues, nues, primes, obertes… Eixes dos cames que passejaven pels carrers d’una València, testimoni de l’amarga postguerra, que són imatge d’erotisme, sensualitat i desig.

   Ja ho deia Ausiàs March…

La carn vol carn